Arxiu mensual: juliol de 2013

És “assenyat” continuar a Espanya”?

LA NO INDEPENDÈNCIA és ¡DEPENDÈNCIA!

El “seny” és un tret força característic dels catalans. Seria: “sentit comú, coherència, decisions adequades…” Què ens dicta aquest sentit comú? Vegem-ne dues realitats. Una: Catalunya. Una nació amb història, cultura, llengua, valors i lleis pròpies. Amb una ciutadania que, des de fa segles, té consciència de sí mateixa”, amb personalitat definida i diferenciada del seu entorn. Una Catalunya que fa 300 anys va perdre una guerra i des de llavors està sotmesa a un permanent procés de castellanització però conserva viva, cada dia més, la seva identitat. Que va creure en la transició i que podria desenvolupar, per fi, el seu propi model, recuperar la seva llengua, viure d’acord amb els recursos que generava i genera; que va acceptar un estatut que mai es va complir; que en va elaborar un de nou, respectant totes les pautes democràtiques i constitucionals, però que va veure com era “reduït” pel Parlament espanyol i per un Tribunal Constitucional molt polititzat que va anul·lar tot el que era substancial malgrat haver estat aprovat en referèndum. Una Catalunya que observa com descendeix el nivell de vida dels seus habitants; l’assignació de recursos per a sanitat, educació, treball, cultura, infraestructures, etc. aquesta és inferior al que es mereix per la seva aportació, cosa que beneficia clarament els espanyols. Que es veu sotmesa, ¡una altra vegada!, a un procés de centralització i atacs a la seva identitat, llibertat, llengua, valors.

Una altra realitat: Espanya. O un model d’Espanya “castellana”. Què ofereix Espanya que sigui atractiu i millor, per a Catalunya i els seus habitants? ¡Res! Espanya mostra una progressiva deterioració de totes les institucions: monarquia, grans partits, polítics, etc. És exemplar la seva gestió política? Ho és en matèria econòmica, inversions, infraestructures educació, generació de treball i creació de riquesa? Figura Espanya entre els països exemplars, atractius, per la seva gestió democràtica, justa i moderna? Prou recordar el que succeeix i l’evolució dels fets. Davant la demanda de la societat catalana, hi ha tres opcions: 1ª) PP i equivalents: immobilisme, rebuig, adaptació i submissió total a la “seva constitució” que al seu moment, la van rebutjar. 2ª) PSOE: federalisme limitat ignorant el més fonamental de les demandes catalanes: identitat com a nació, recursos financers, dret a decidir, per ser una regió més.   O sigui: PP + PSOE + C’s  equival a “dependència”. 3ª) opció “Independència”.

Què vol Espanya i partits com el PSC, PPC, C’s? seguir com fins ara?: colonització, explotació, manipulació, castellanització?. Què volen cada dia més catalans amb seny?: “coherència i sentit comú” Mitjançant la INDEPENDÈNCIA, la possibilitat de tornar a SER LLIURES, RECUPERANT IDENTITAT, CULTURA, VALORS i poder  GESTIONAR els propis recursos i aplicar-los a favor d’uns ciutadans que mereixen, molt més i millor, en educació, sanitat, prestacions socials, treball, futur i llibertat. Per tant, des del “seny”, davant la possibilitat de ser independents. Els catalans…

Per Dignitat, que han de fer?

Per la Dignitat – Grup d’Opinió.         

http://perladignitat.blog.cat/

 

 



EL DRET A UN HABITATGE

LA NO INDEPENDÈNCIA és ¡DEPENDÈNCIA!

Davant els desnonaments produïts per impagament d’hipoteques, els tribunals han dit que s’hauria de suprimir la clàusula terra que posa un topall a la rebaixa d’interessos. A tal efecte seria bo recordar la proposta de normativa catalana que pretenia posar fre als desnonaments com, per exemple, l’Article 3. Clàusules abusives en els contractes de crèdits hipotecaris per a l’adquisició de l’habitatge habitual:

En un procediment d’execució hipotecària s’ha d’admetre l’oposició de l’executat si es fonamenta en l’existència de clàusules abusives en el contracte de préstec hipotecari. En aquest cas, si el deutor s’oposa a l’execució i interposa, en el termini de vint dies des la notificació del despatx d’execució, una demanda de judici declaratiu, el jutge que tramita el procediment d’execució hipotecària, si aprecia que la demanda resulta fonamentada, pot suspendre l’execució fins que no es dicti resolució del procediment declaratiu.

Aquest és el text d’una part -és prou extens- de la proposta de modificació de la llei hipotecaria que el Parlament de Catalunya, prèvia aprovació, va presentar a la mesa del Congrés i que fou publicat en el diari oficial de la Generalitat nº 352 de data 13-07-2012. No cal dir que el congrés en va fer cas omís i el va arxivar.

Han passat 20 anys des que Europa va aprovar una normativa hipotecaria i donava, fins el 31-12-1994 de termini, per què cada estat modifiqués les seves lleis. Espanya, un cop més, no va fer els deures i ara ha estat el tribunal europeu de Luxemburg qui ha hagut d’intervenir. Tan Mariano Rajoy com Ruiz Gallardón van declarar que assumien la sentència i que modificaran la llei. L’excusa del president es que la llei espanyola té molts anys (?) És tot un estadista.

Davant la consulta del dret a decidir, que Espanya nega rotundament, cal preguntar-nos perquè el govern de la nació no va bellugat un dit i si en canvi ho va fer el de la Generalitat, si bé com a proposta ja que no té competències. Davant d’aquesta situació, tant les persones que hagin patit un desnonament com la resta de mortals que té una hipoteca, veient que el govern central no els va tenir en compte i el de la Generalitat si, a l’hora d’anar a votar la consulta…

Per dignitat, que han de fer?

PER LA DIGNITAT – GRUP D’OPINIO 



Perquè ens difamen i ens injurien?

LA NO INDEPENDÈNCIA és ¡DEPENDÈNCIA!

Hi ha moltes definicions del que és difamar, injuriar, i ¡cap du bones intencions! Veiem un preocupant i creixent procés de difamació i injúria, per part dels mitjans de comunicació espanyols, a tot el que suggereixi identitat catalana. “Creixent” perquè com més augmenta la “consciència i reacció” dels qui són i se senten catalans que veuen l’atac a la seva història, cultura i llengua… major és el cabal de difamacions i injúries per part dels més variats mitjans i partits polítics, espanyols.

Hi ha més. Són molts els fills i néts d’espanyols que van venir a Catalunya a buscar un millor nivell de vida i que avui se senten integrats i han fet seva aquesta identitat catalana a la qual afegeixen, amb raó, la “consciència d’explotació econòmica que pateixen”. Molts són testimonis de la gran diferència de recursos en infraestructures, educació, sanitat, etc. que gaudeixen en diferents regions espanyoles quan visiten els llocs d’origen dels seus pares. I, també, escolten sovint el que es difama i injúria als catalans.

La difamació i la injúria han estat sempre un recurs dels qui no tenen arguments vàlids, racionals, honestos, coherents; dels qui no tenen cap escrúpol en atacar per destruir la imatge, el bon fer, el bon nom dels qui actuen de manera correcta. Pels difamadors,” tot val”, per fals que sigui si serveix per destruir els enemics. Hi ha moltíssims exemples. Com el que es va produir davant les últimes eleccions pel Parlament de Catalunya. La societat catalana, transversal, va parlar de manera contundent en la manifestació de l’11 de setembre. Dies abans de les mateixes, amb la data ben estudiada, un mitjà espanyol d’àmplia difusió, que no es caracteritza pel seu rigor, va llançar titulars contra el President de la Generalitat. Teòricament, basats en informes policials. Els analistes coincideixen en l’impacte negatiu dels seus resultats. Era cert el publicat? El mal ja estava fet. Voltaire deia: “calumnia que alguna cosa queda”. El govern espanyol, el seu ministre de l’interior no ha donat explicacions. El tema està en mans de la justícia. Es va detectar la “predisposició” de bona part de la societat espanyola a creure el que es va publicar contribuint a reforçar la seva pròpia idea i es va veure com, mentre no es demostri el contrari, va haver-hi una estranya complicitat entre mitjans de comunicació, autoritats i societat espanyola. I, el més greu, una predisposició de part de la societat  catalana, ”amb sensibilitat espanyola”, a creure’s-ho.

Afortunadament, una anàlisi objectiva del que es publica a Catalunya no contempla difamacions ni injúries contra Espanya. Només arguments raonats de quant ha fet i fa Espanya en contra de la identitat catalana i l’explotació econòmica dels seus habitants. Per què ens difamen i injurien?

Davant l’evident actitud de difamació per part d’Espanya per perjudicar i anul·lar tot el que sigui identitat catalana i la justa reivindicació dels seus habitants? Aquests…

Per Dignitat, Què han de fer?

PER LA DIGNITAT – GRUP D’OPINIÓ